martes, 6 de julio de 2010

Serbia

Ja fa gairebé un any. Que ràpid passa el temps! Recordo el dia abans de marxar, morta de por. Un mes a Serbia, sense conèixer ningú. El que em feia més por era l'avió. De Barcelona a Zurich, esperar allí 8 hores i arribar a Nis a les 11 de la nit. Quin horror. Quan per fi vaig arribar a Nis vaig estar apunt de suplicar a les hostesses que no em fessin sortir de l'avió. No volia posar els peus allí. Després de fer cua per donar el passaport em vaig trobar rodejada de gent que parlava estrany i de taxistes que no em deixaven ni respirar. I allí no hi havia ningú per a recollir-me. Encara no sé com no em vaig posar a cridar i a plorar com una boja. Vaig trucar a 50 números que m'havien donat i finalment un va contestar. Jo per si de cas ja tenia la policia a punt de mira, per si havia d'anar a suplicar que em tornessin a Barcelona. Vaig esperar sola fora del MINI aeroport i finalment em van venir a buscar. El primer dia va ser horrible. Sola a la residència semblava que el dia no passés mai. Vaig anar a donar un tomb per la ciutat, que encara va ser pitjor... una calor insuportable, cotxes vells i lletres estranyes.



El segon dia, era la noia més feliç del món. Van venir tots els estudiants nous i en menys de dues hores tenia més de vint amics nous. A partir d'aquell moment, l'agost del 2009 es va convertir en el millor mes que he viscut de moment. I no sol ens vam quedar a Nis, que era una ciutat bastant avorrida, sinó que també vam visitar Belgrad i Novi Sad, les altres dues ciutats més importants. Són ciutats realment molt boniques i recomano anar de viatge a Serbia. Preus molt baixos i una gent molt simpàtica, que es mostra molt oberta amb els estrangers i sent molta curiositat per conèixer el teu pais i les teves costums.



Se m'oblida dir la raó per la qual vaig anar a Serbia... em van concedir una beca per anar a estudiar... mmm... la veritat és que no m'enrecordo del nom del projecte ni de que anava. Però no es culpa meva eh! Uns dies després d'arribar em van donar la mala (què dic? BONA) notícia que el professor que m'havia de supervisar en el projecte era de vacances (sí, jo tampoc entenc res...) i per tant no podia dur a terme el projecte. Però no em vaig estar tot el mes de vacances! Vaig anar al departament d'hematologia de l'hospital de Nis amb els estudiants de medicina que estaven amb mi a la residència. A l'hospital vaig poder seguir al metge en una volta per les habitacions, pendre café a la sala dels doctors, estar-me un matí sencer en una consulta i presenciar una operació en la qual extirpaven un tumor cerebral a una dona. Tota una aventura!



Em queda un molt bon record de Serbia, de la gent amb la que vaig compartir tantes vivències i que van ser la meva família per un mes, dels hostals als que vam dormir en els nostres viatges, de la residència, del menjador de la residència i els tickets del dimoni que sempre em deixava a l'habitació, de les tardes a la piscina, dels partits de futbol de la nit, el pastisset de xocolata que em van regalar per l'aniversari, de l'habitació comuna i de moltíssimes coses que no acabaria mai de dir.

miércoles, 23 de junio de 2010

Formula1


Una sensació difícil d'escriure. Ets allí, compartint amb tota la gent del teu voltant el mateix sentiment. Tots els cossos congelats quan sents que el cotxe s'acosta per la corva, i finalment, arriba a la recta principal. Fugaç. I és en aquell segon quan ho experimentes tot. Emoció, nervis, alegria i mil sentiments més que es fan difícil de desglossar quan els sents tots dins teu.

I en aquell moment mires dins del monoplaça i allí dins està ell, el pilot que veus a la tele, ara és allí, tan aprop i tan lluny al mateix temps, separats per unes valles metàl·liques.

I aquesta emoció és només la dels test. Montmeló 2011 arribarà.



A very difficult sensation to explain. You're there, sharing the same feeling with all the people arounf you. All bodies frozen when you hear the car is approaching the curve, and finally reaches the main straight. Brief. And it's then when you feel everything. Emotion, nerves, happiness and thousands of feelings more you can't describe when you feel all inside you.

And at that time you look inside the car and there he is, the driver you see on TV, now is there, so close and so far at the same time.

And this is only the emotion of tests. Montmeló 2011 will arrive.



Això sí, a la pròxima amb l'objectiu de 55-200, encara no sé perquè solament vaig endur-me el 18-55.

martes, 22 de junio de 2010

POLO



Dobles cordes, mare meva. Es podria dir que més aviat odio estudiar les cançons d'aquest llibre. Clar que, és cert que una vegada ben estudiades sonen d'allò més bé. Estic orgullosa de tocar el violí, de sentir la melodia que desprenen les seves cordes, i de saber que allò que sona prové de mi, els meus dits i braços són els causants.

Double strings, oh my god. I could say that i hate studying this book songs. Sure, it's true that once you study them well, they sound great. I'm proud to play the violin, to feel the melody that comes from its strings, and to know that sound comes from me, my fingers and arms are making it.

martes, 15 de junio de 2010

Guča




I don't know why, but I wanted to start my blog with this picture. It was taken at Guča Festival, Serbia, August 2009. It was a long journey from Nis, listening to terrible music at the bus, eating I-don't-know-the-ingredients' sandwiches and a heat weather. Anyway, it was a perfect day.
At the "center" of the picture, Karolina, taking another picture, this time, with me as a model.


No sé perquè però volia començar el blog amb aquesta foto. La vaig fer al Guča Festival, Serbia a l'Agost de 2009. Va ser un viatge llarg des de Nis, escoltant música insoportable a l'autobus, menjant entrepans de ves a saber quins sabors i patint molta calor. De totes maneres, va ser un dia fantàstic.
Al "centre" de la foto, Karolina, fent una altra foto, aquest cop, amb mi com a model.