Ja fa gairebé un any. Que ràpid passa el temps! Recordo el dia abans de marxar, morta de por. Un mes a Serbia, sense conèixer ningú. El que em feia més por era l'avió. De Barcelona a Zurich, esperar allí 8 hores i arribar a Nis a les 11 de la nit. Quin horror. Quan per fi vaig arribar a Nis vaig estar apunt de suplicar a les hostesses que no em fessin sortir de l'avió. No volia posar els peus allí. Després de fer cua per donar el passaport em vaig trobar rodejada de gent que parlava estrany i de taxistes que no em deixaven ni respirar. I allí no hi havia ningú per a recollir-me. Encara no sé com no em vaig posar a cridar i a plorar com una boja. Vaig trucar a 50 números que m'havien donat i finalment un va contestar. Jo per si de cas ja tenia la policia a punt de mira, per si havia d'anar a suplicar que em tornessin a Barcelona. Vaig esperar sola fora del MINI aeroport i finalment em van venir a buscar. El primer dia va ser horrible. Sola a la residència semblava que el dia no passés mai. Vaig anar a donar un tomb per la ciutat, que encara va ser pitjor... una calor insuportable, cotxes vells i lletres estranyes.
El segon dia, era la noia més feliç del món. Van venir tots els estudiants nous i en menys de dues hores tenia més de vint amics nous. A partir d'aquell moment, l'agost del 2009 es va convertir en el millor mes que he viscut de moment. I no sol ens vam quedar a Nis, que era una ciutat bastant avorrida, sinó que també vam visitar Belgrad i Novi Sad, les altres dues ciutats més importants. Són ciutats realment molt boniques i recomano anar de viatge a Serbia. Preus molt baixos i una gent molt simpàtica, que es mostra molt oberta amb els estrangers i sent molta curiositat per conèixer el teu pais i les teves costums.
Se m'oblida dir la raó per la qual vaig anar a Serbia... em van concedir una beca per anar a estudiar... mmm... la veritat és que no m'enrecordo del nom del projecte ni de que anava. Però no es culpa meva eh! Uns dies després d'arribar em van donar la mala (què dic? BONA) notícia que el professor que m'havia de supervisar en el projecte era de vacances (sí, jo tampoc entenc res...) i per tant no podia dur a terme el projecte. Però no em vaig estar tot el mes de vacances! Vaig anar al departament d'hematologia de l'hospital de Nis amb els estudiants de medicina que estaven amb mi a la residència. A l'hospital vaig poder seguir al metge en una volta per les habitacions, pendre café a la sala dels doctors, estar-me un matí sencer en una consulta i presenciar una operació en la qual extirpaven un tumor cerebral a una dona. Tota una aventura!
Em queda un molt bon record de Serbia, de la gent amb la que vaig compartir tantes vivències i que van ser la meva família per un mes, dels hostals als que vam dormir en els nostres viatges, de la residència, del menjador de la residència i els tickets del dimoni que sempre em deixava a l'habitació, de les tardes a la piscina, dels partits de futbol de la nit, el pastisset de xocolata que em van regalar per l'aniversari, de l'habitació comuna i de moltíssimes coses que no acabaria mai de dir.
